El conte txekhoviá no s'assembla a cap altre. El seu protagonista sol ser un intel·lectual que se sent avorrit i incapaÇ de fer res de bo i útil, cosa que l'impulsa a filosofar sobre l'absurditat de viure. El narrador observa -des de la distáncia- els eprsonatges amb un lleu somriure irónic, tot amagant una simpatía i compassió profundes. L'estil és clar, precís i lluminós, ple d'observacions i detalls summament poétics. L'entonació general de Txékhov és una barreja ben equilibrada d'objectivitat, ironia I tendresa infinita, tot plegat amamrat de tristesa gens sentimental. Peró El monjo negre és una mica diferent. El personatge enigmátic anunciat pel títol és una metáfora d'aquella il·lusió que fa viure l'ésser humá, encarnada en una visió sinistra que al final de la narració destrueix el protagonista desencantat. La historia de Krovin no tracta d'un boig, sinó més aviat d'un il·lús, potser d'un visionari.
