La mort de Déu és el final de l'Absolut, peró no el final de la religió. Hi ha una altra manera de viure, una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l'existéncia. Es el que, seguint Milan Kundera, Joan-Carles Mélich a¡nomena la prosa. La prosa és la vida de les singularitats, de la ma¡téria no material, dels objectes que tenen la se¡va história, d'aquests petits instants de plaer que obren les portes a l'infinit. La prosa és el món de les trobades casuals, de les abraÇades abans de sortir de viatge, de les carÃcies en els moments en qué s'obren les portes de l'infern. La prosa és l'ámbit de l'experiéncia ética, la del ser-hi, la de la resposta a la demanda del cos d'algú que pateix, la de l'amistat, la de la fecunditat, la de l'erotisme i la del plaer. I la prosa és també l'obertura a la religió de l'ateu, una religió contrária al sagrat en qué la bondat ha substi¡tuït el Bé i en qué la compassió ha ocupat el lloc de la JustÃcia.
