Fet d'una bufada i amb tres o quatre nucs ben dats, Globoflèxia és un cant a les coses, a la dinàmica dels objectes que omplen l'espai que emmarca el poeta, una fotografia anímica de la seva lògica uns cops il·lusionant per bella i perversa, en altres ocasions, per la seva càrrega de nostàlgia malsana que acumula. Com ja va fer a Les coses i els miratges (Premi Benet Ribas 2014), González Pujalte es planta damunt del món i deixa que allò que el compon l'ompli d'una perplexitat de la qual diríem que frueix sovint com d'un plaer més propi de les edats madures que dels anys del descobriment. S'atura i cerca un punt on equilibrar-se l'ànima en un món tan ple de desencisos i creu trobar en el llenguatge un què sé jo que li permeti entrellucar, flexionant-lo, el sentit de certes nimietats de la vida. I bufa encara més i fa poesies, formes que creixen i ocupen espai com quan s'infla un làtex i la seva pell s'expandeix posant una forma nova en la natura.
